Joan Vinuesa
Poeta i pintor
"La meva obra real
sóc jo mateix"
Joan Vinuesa (Barcelona, 1952) s'ha autopublicat cinc llibres de
poesia,
el darrer dels quals és el recent 'El llom de sol' (amb dibuixos
de
Montserrat Marfany), una novel·la curta i relats dispersos. Ha
fet
incomptables exposicions de pintura (l'última fins al 30 de novembre
a El Borne del Mar) i innumerables recitals de poesia. Durant els anys
80 va formar part del grup de poesia O Així i després
es va integrar a
La Sopa Negra. Organitza des de fa anys amb Pepe Otal les Trobades
de Poetes i Titellaires. Acaba de gravar el disc 'Veudemots', per compte
propi, com els seus llibres
F.B.V.
Els llibres se'ls ha fabricat sempre vostè
mateix. ¿Mai ha intentat entrar dins del
mercat editorial diguem-ne normal, per
arribar a més lectors?
J.V.
A mi m'agradaria que hi hagués un
entremig, fer-me els llibres jo i que
després els publiqués una editorial.
Tampoc no he presentat cap llibre a les
editorials, perquè no m'agrada haver
d'anar-hi al darrere, que l'editor sigui
una mena de sacerdot de la història.
En faig cinc-cents exemplars i em du-
ren uns tres anys. Vendre cinc-cents
llibres dóna molta feina, perquè et
veus mig obligat a dir-ho als amics, a
fer presentacions, i lectures, i a insistir
molt. De tota manera, crec que em
complicaria la vida
que hi hagués un
editor i una gran dis-
tribució i més reco-
neixement, encara
que de vegades també
en necessito.
F.B.V.
Com va entrar al
món de l'art?
J.V.
Refugiant-me. Pri-
mer va haver-hi la
música, vaig formar
part de diversos
grups, com a forma-
ció, però la meva ac-
tivitat fonamental
era la recerca, que
anava variant: primer
les associacions revo-
lucionàries, després
els viatges a la recer-
ca de la llibertat. I
després vaig decidir
dedicar-me a la pin-
tura, i vaig acos-
tar-me també a la po-
esia.
F.B.V.
Quins corrents ar-
tístics l'han marcat?
J.V.
Sóc bàsicament autodidacte, tot i
que sempre he vist art i he llegit. Vaig
connectar molt amb Joan Ponç. Un dia
em van venir a buscar perquè la meva
obra tenia referències de Ponç, però jo
llavors no el coneixia, i va ser una
sorpresa, perquè vaig trobar un artista
que havia pintat un univers que s'as-
semblava força al meu, tot i que jo
l'havia d'anar a buscar i ell ja el tenia
a dintre, el pintava directament.
F.B.V.
Quin és el món que hi ha a la seva
obra?
J.V.
Jo tinc una vivència interna com-
plicada, sóc molt neguitós, i no trobo
mai un descans perdurable. Al principi
vaig pensar que era una crisi, però ara
ja tinc cinquanta anys i segueix igual.
Si no pinto, escric, i si no escric, o
canto o me'n vaig a la muntanya...
quan la societat no em captura amb
alguna feina. L'art m'acompanya com
un bon amic, i expressa el meu interi-
or. Intento comunicar la meva vida
neguitosa, infernal, però no dramàti-
ca, una manera de viure i que no està
prohibida per la natura però intensa,
en què no cal abaixar el foc però tam-
poc convertir-te en un incendi ni apa-
gar la flama. Aquest és el meu món i
funciona.
F.B.V.
Quin és el seu mètode de subsistència?
J.V.
Ara només visc dels llibres que venc
i de la pintura, però de tant en tant
també haig d'agafar feines més nor-
mals. Encara em va bé i em sento
afortunat. He treballat molts anys... la
meva feina oficial ha sigut la inferme-
ria, i això m'ha permès de tornar-hi
per sanejar l'economia. He sigut des-
carregador, repartidor, enganxador de
cartells, enquestador... també vaig
passar per la revista Ajoblanco, on era
l'únic que treballava d'oficinista. Du-
rant molts anys he hagut de treballar
i he anat alternant les feines diàries
amb el treball exclusivament artístic.
F. BOMBÍ-VILASECA